Silencis

peregomila — Div, 13 Jul 2007 20:25:42

S�n moltes les ocasions en qu� durant les darreres setmanes hauria volgut rompre el silenci del meu bloc per deixar-hi algun comentari sobre els importants esdeveniments que s�han viscut, sobretot, en l'�mbit pol�tic. M'ho han impedit massa ocupacions. L'escriptura aleshores es converteix en projecte del pensament que el temps, implacable, s'encarrega d�envellir.

Em deman, a vegades, quan els dies passen enduts per compromisos i presses i silenci, si t� gaire sentit mantenir un bloc que no s�actualitza almenys una vegada per setmana, que no pot seguir el pols constant marcat per la reflexi�, que no recull, de primer moment, l�envit que li llan�a, estimulant i provocador, l�esdevenir de la realitat o el batec fastu�s de la creaci�. Un bloc pot recollir, pr�cticament intacte, l�exercici del dietarisme que molts autors han volgut compartit en forma de llibre. Compartir l�escriptura que parteix de les emocions m�s �ntimes, del comentari m�s lliure o de la reflexi� m�s fonda sobre el propi ofici. El bloc �s, aleshores, manifestaci� immediata, forma compartida en temps real, di�leg, al cap i a la fi. Per� per a qui, com jo, mai no ha mantingut un dietari, el bloc t� un altre tipus de comprom�s i d�exig�ncia que s�ha d�atendre com s�at�n el magnetisme de la p�gina en blanc al final de la jornada.

Per aquell que abans, en una imatge feli�, se�n deia un lletraferit qualsevol tipus d�escriptura representa la construcci� d�un edifici �nic, l�encaix de les peces diverses que conformaran un conjunt unitari i caracter�stic. Per� per poder fer a�� es requereix, en general, una dedicaci� constant i una bona dosi de soledat. Quan la dispersi� d�esfor�os en vida social, en compromisos i treball, ocupa la major part del dia d�un escriptor, dif�cilment podr� evitar que el cabdal creatiu minvi i s�esllangueixi. Paradoxalment, doncs, el silenci �s la millor forma per impedir el silenci de l�escriptor.

Sobre aquest mateix tema llegia l�altre dia l�article �Contra la vida social d�artistes i lletraferits� que Bartomeu Fiol publicava al Diari de Balears, on el poeta manifestava, entre altres coses: �idealment, el m�s convenient �s que el creador o l�escriptor faci una vida quasi monacal, centrada en les necessitats estructurals i el plantejament m�s efica� de l�obra que tengui entre les mans o de la que prepari per al futur�. I crec que no li manca ra� quan s�expressa d�aquesta manera. Aleshores, si a�� s aix�, la conseq��ncia m�s evident per aquells que duim una vida massa atrafegada, m�s per les circumst�ncies que per voluntat pr�pia, �s la d�un cert descoratjament, que s�ha de v�ncer una i altra vegada.

Ja em dispensareu la confessi�, que es desprenia inevitablement d�aquest post massa personal, massa de dietari, que em calia escriure per reprendre�n l�activitat. Perqu�, malgrat tot, intentar� encara mantenir el contacte setmanal que consider indispensable perqu� un bloc funcioni comme il faut.

La posid�nia desapareguda

peregomila — Diu, 18 Feb 2007 14:14:17

Dia onze d'un febrer d’altes temperatures. El sol, c�lid en exc�s per a l'�poca de l'any, convida al passeig a la vora del mar. Son Bou rep la transpar�ncia seductora de la llum en matisos subtils, com si estigu�s disposada a envair tots els racons de l'�sser.

A l'horitz� es dibuixa el perfil net�ssim de la serra mallorquina. Entram a la platja per la banda de la bas�lica i descobrim, amb sorpresa, com la posid�nia, fins ara una manta protectora a les zones m�s febles, ha desaparegut de la platja.

Altres diumenges en qu� el temps convidava al mateix passeig, pod�em contemplar el fenomen natural i benigne de les algues a la vorera, com una capa que abrigava l’arena i la defensava de l’embat, sovint violent, de les onades. Incr�duls, no entenem com alg�, en ple hivern, ha pogut “netejar “ la platja, treure’n gratu�tament all� que la natura, curosament, hi diposita. Ho podem entendre a l’estiu, tot que no hi estiguem d’acord. Servituds del turisme, exig�ncies de la gent que demana una arena blanqu�ssima, per� que despr�s no t� empatx de deixar-la plena de llosques, pl�stics i altres deixalles, ara s� brut�cia, restes de la deixadesa i de la manca de respecte que sovint demostram els humans cap a l’entorn natural.

Alg� em dir�, potser, que aquest fet �s nom�s una an�cdota al costat dels grans reptes que avui Menorca t� plantejats. La destrucci� del territori, el creixement implacable, l’avidesa econ�mica, la p�rdua de patrimoni, l’amena�a de les autopistes, s�n problemes m�s greus que el pas de les m�quines per retirar la posid�nia. �s cert. Em neguiteja, per�, que no siguem capa�os d’actuar amb m�s consci�ncia en coses que es troben tan a les nostres mans. I m�s quan sabem que tota actuaci� que es faci a favor de la natura, per petita que sigui, t� la seva transcend�ncia i pren, en aquests temps que corren, una significaci� especial.

Veles i vents

Silencis

La posid�nia desapareguda