Veles i vents

Avui se m'ha fet estrany no tenir Es Carrer de Menorca entre les mans. Després de dos anys de rebre'l puntualment a casa, sent l'amargor de les desaparicions, de les veus que ens deixen, dels silencis immerescuts. Ja s'hi ha referit a Illencs l’amic Francesc Sintes, però, més des de la meva condició de lector que de col·laborador, sent també la necessitat de parlar-ne, tot i que ara ja només podem entonar el cant de les lamentacions.

“Es Carrer” representava una oportunitat de disposar d’un setmanari insular elaborat sota un punt de vista d’esquerres, menorquinista i en català. Un element que enriquia la premsa de l’illa, la feia més plural i oferia un espai important per a la reflexió des de les seves pàgines d’opinió. Duia l’empremta, és cert, de les aventures difícils, de les apostes arriscades, però creia fermament en el seu projecte i esperava que una part prou significativa del lector d’idees progressistes donés suport a l’únic mitjà insular capaç de mantenir, sempre des de la independència i la llibertat d’expressió, una visió diferent de la realitat i la informació de l’illa. La seva concepció com a mitjà professional n’assegurava la qualitat i evitava les servituds del voluntarisme. Per què, idò, un projecte d’aquestes característiques no ha trobat prou lectors, prou suport, per mantenir-se?Si us he de ser sincer no ho puc entendre. Les dificultats econòmiques impediren comptar amb tots els redactors que calien per aconseguir el producte que es volia, però les persones que, malgrat totes les dificultats, es van esforçar per treure “Es Carrer” cada setmana, feren una molt bona feina. Els seus directors, Llorenç Allès, primer i Maria Llompart, després, es lliuraren a l’empresa amb tota la il·lusió i hi esmerçaren moltes hores i esforços per aconseguir el producte més digne i professional possible i d’indubtable qualitat. Es trobaren amb unes limitacions imposades per la situació econòmica, però açò no impedí per res que realitzessin amb entusiasme i rigor la seva feina. Per la meva part no puc més que manifestar-los el meu agraïment com a lector i com a col·laborador.

Miquel Àngel Maria reflexionava ahir sobre el tancament d “Es Carrer” al diari de Balears. A mi també em dol que Es Carrer s’hagi deixat morir, però em dol especialment que no hagi tingut el suport social necessari per sobreviure i per créixer. Ja sabem que avui la premsa escrita passa per una crisi de lectors, però són especialment els grans mitjans els que la pateixen. La premsa local té uns altres components, és més propera, més acostada a la realitat que la gent respira cada dia. Hi pot intervenir mitjançant cartes o altres tipus d’escrits, hi sent el batec del que passa al seu voltant i hi pot trobar, en fi, tot allò que els grans mitjans no poden oferir. El lector no trobarà aquesta informació a Internet o a la premsa gratuïta de baixa qualitat informativa. Per tant, un mitjà professional com “Es Carrer” que aportava pluralisme i permetia contrastar informacions i opinions era necessari i saludable.

Abans de néixer el setmanari, ja se li va posar una etiqueta, possiblement per part d’aquells a qui no interessava que es consolidés aquest nou mitjà, i al llarg de la seva curta vida ha patit una campanya de desprestigi. Els grans mitjans d’avui estan lligats a poders econòmics o polítics (els lectors de S’Ull de Sol poden llegir l’acurada anàlisi de que en féu Joan F. López Casasnovas en el seu parlament a les darreres jornades de premsa local a Fornells, el passat mes de novembre) i, en major o menor grau, en són transmissors de la seva ideologia. La pressió que poden arribar a fer és tan considerable que en alguns casos fins i tot arriben a tenir la capacitat per marcar l’agenda d’alguns polítics. La premsa local però, com dèiem abans, se sol caracteritzar per la seva independència i el seu caràcter plural. Tanmateix, és açò encara realment possible?