Veles i vents

Són moltes les ocasions en què durant les darreres setmanes hauria volgut rompre el silenci del meu bloc per deixar-hi algun comentari sobre els importants esdeveniments que s’han viscut, sobretot, en l'àmbit polític. M'ho han impedit massa ocupacions. L'escriptura aleshores es converteix en projecte del pensament que el temps, implacable, s'encarrega d’envellir.

Em deman, a vegades, quan els dies passen enduts per compromisos i presses i silenci, si té gaire sentit mantenir un bloc que no s’actualitza almenys una vegada per setmana, que no pot seguir el pols constant marcat per la reflexió, que no recull, de primer moment, l’envit que li llança, estimulant i provocador, l’esdevenir de la realitat o el batec fastuós de la creació. Un bloc pot recollir, pràcticament intacte, l’exercici del dietarisme que molts autors han volgut compartit en forma de llibre. Compartir l’escriptura que parteix de les emocions més íntimes, del comentari més lliure o de la reflexió més fonda sobre el propi ofici. El bloc és, aleshores, manifestació immediata, forma compartida en temps real, diàleg, al cap i a la fi. Però per a qui, com jo, mai no ha mantingut un dietari, el bloc té un altre tipus de compromís i d’exigència que s’ha d’atendre com s’atén el magnetisme de la pàgina en blanc al final de la jornada.

Per aquell que abans, en una imatge feliç, se’n deia un lletraferit qualsevol tipus d’escriptura representa la construcció d’un edifici únic, l’encaix de les peces diverses que conformaran un conjunt unitari i característic. Però per poder fer açò es requereix, en general, una dedicació constant i una bona dosi de soledat. Quan la dispersió d’esforços en vida social, en compromisos i treball, ocupa la major part del dia d’un escriptor, difícilment podrà evitar que el cabdal creatiu minvi i s’esllangueixi. Paradoxalment, doncs, el silenci és la millor forma per impedir el silenci de l’escriptor.

Sobre aquest mateix tema llegia l’altre dia l’article “Contra la vida social d’artistes i lletraferits” que Bartomeu Fiol publicava al Diari de Balears, on el poeta manifestava, entre altres coses: “idealment, el més convenient és que el creador o l’escriptor faci una vida quasi monacal, centrada en les necessitats estructurals i el plantejament més eficaç de l’obra que tengui entre les mans o de la que prepari per al futur”. I crec que no li manca raó quan s’expressa d’aquesta manera. Aleshores, si açò és així, la conseqüència més evident per aquells que duim una vida massa atrafegada, més per les circumstàncies que per voluntat pròpia, és la d’un cert descoratjament, que s’ha de vèncer una i altra vegada.

Ja em dispensareu la confessió, que es desprenia inevitablement d’aquest post massa personal, massa de dietari, que em calia escriure per reprendre’n l’activitat. Perquè, malgrat tot, intentaré encara mantenir el contacte setmanal que consider indispensable perquè un bloc funcioni comme il faut.