Veles i vents

Ben cert que hi ha moltes maneres de recordar els artistes que ens han deixat, especialment aquells que han marcat la seva empremta en la vida dels pobles, aquells que amb la seva humanitat, la seva senzillesa, el contacte diari amb la gent s’han fet dignes de l’estima i l’agraïment dels seus vesins, com és el cas de Francesc Calvet. Hi ha moltes formes de dir gràcies i manifestar-les públicament. Hi ha el reconeixement acadèmic i saberut, que ens acosta als aspectes més tècnics de l’obra d’un artista; el reconeixement oficial o institucional, més cerimoniós i asèptic; el reconeixement gremial que sorgeix, especialment dels seus amics i companys d’ofici o aventures; també podríem parlar del reconeixement multidisciplinar atès que molt sovint l’art es lliga amb altres formes de la creativitat. Però hi ha un reconeixement que no sempre es dóna, no per manca de ganes o intencions, sinó, més tost, per manca de possibilitats o lideratge. Aquest és el reconeixement popular, la manifestació d’un sentiment sincer que troba finalment una forma d’exterioritzar-se en actes de caràcter més festiu o capaços d’aplegar un públic nombrós des de tots els àmbits socials

No hi ha cap dubte que avui amb aquest acte de presentació del gegantó, tan ben aconseguit, d’en Xec i amb aquesta festa dels gegants, ens trobam davant d’un d’aquells reconeixements sorgits des del poble mateix i que, sortosament, ha trobat el suport indispensable de l’Ajuntament des Castell que es mostra, així, al costat dels seus artistes i dels ciutadans que cerquen noves formes de recordar-los. Però permeteu-me que us digui que l’acte d’avui té un caràcter singular que, n’estic convençut, hauria estat valorat molt especialment pel pintor, perquè l’acte d’avui és la conseqüència del reconeixement que, potser, més ha d’emocionar i més ha de valorar qualsevol persona que s’hagi dedicat a l’ensenyament. Es tracta de la manifestació del record i la gratitud dels seus alumnes, dels que en van rebre el mestratge i l’estima, dels que van aprendre i ho feren amb gust perquè es trobaven, ni més ni menys, amb qui, per entendre’s, anomenam un bon mestre.

Perquè tot el procés que avui culmina ha estat a partir de la iniciativa d’un dels seus alumnes, d’un d’aquells fiets, en Lluc, que anaven a l’Ateneu des Castell i omplien algunes hores del seu oci amb l’educació de la seva creativitat, amb l’aprenentatge de les arts plàstiques, amb el despertar dels sentits a les sensacions dels colors i de les formes, a l’harmonia dels elements, amb l’estímul vigorós de la imaginació. En Quico, com anomenàvem els seus amics en Francesc Calvet, era aquell mestre capaç d’ensenyar i, a la vegada, despertar l’admiració, però sobretot l’estima dels seus alumnes. Era, en definitiva, un bon mestre. I açò, especialment, és el que avui es posa de manifest en aquest acte que m’ha tocat l’honor de presentar.

...............................

Avui és una festa i les meves paraules han de servir també per posar de relleu aquest caràcter festiu. Remarcar l’actitud de dignitat insubornable de Francesc Calvet respecte a la nostra llengua catalana, a la nostra cultura i, en definitiva, el seu compromís amb el nostre país, i la defensa dels valors de la pau, la justícia i la dignitat humanes és també un goig. El seu exemple de segur que fruitarà en llavors futures entre els fiets i els joves que el conegueren i que aprengueren l’art del mestre, però que ben segur reberen també la influència del seu testimoniatge i la seva bonhomia. Francesc Calvet representaria a la perfecció allò que Josep Pla anomenà un homenot en la seva brillant literatura.

Ara és l'hora de la festa, de la música i els balls dels gegants. Al so dels tambors i de les gralles desfilarà per primera vegada pels carrers des Castell, entre l’alegria dels més joves, en Xec, el gegantó, portat per alguns dels que foren els alumnes de Calvet. Entre el record i l’emoció, serà el somriure i l’alegria una bona manera de fer present la memòria de l’amic i de l’artista. O, per qui no el coneixia prou, d’aquell pintor alt i barbut, de fina, intel·ligent i jo diria que bonhomiosa ironia, de front ample i mirada lluminosa, que un bon dia va triar es Castell, balconada oberta i clara cap a la Mediterrània, com el poble ideal per a viure-hi.

És possible, tanmateix, que qualcú trobi estranya la confecció d’aquest gegantó que passejarà el rostre de Calvet pels carrers i les festes des Castell. A Menorca no tenim encara aquest costum que, en canvi, podem trobar en els pobles de més tradició gegantera de Catalunya on es representen personatges actuals al costat dels gegants de caire més tradicional. Una forma de fer present el record de determinades persones en els àmbits més festius i populars, en l’àmbit en què les tradicions dels pobles es fan més vívides, més intenses, en què les arrels més fondes conviuen amb els canvis del temps i de les societats. Calvet estimava aquestes festes i de segur que avui estaria encantat de veure el gegantó portat pels seus alumnes, per aquells fiets que un dia van traspassar la porta del seu taller de pintura i, avui, ja adolescents, el recorden amb l’estima que només els bons mestres i els artistes de veritat són capaços de merèixer